El proper dissabte 3 d’octubre es celebrarà, al Museu de Solsona, una jornada d’arqueologia sobre la “Cultura de Merlès”.
Dins els actes de commemoració del 50è aniversari de la mort de Mn. Joan Serra Vilaró, el proper dissabte 3 d’octubre de 2020 tindrà lloc, al Museu de Solsona, una jornada d’arqueologia que portarà per títol: LA “CULTURA DE MERLÈS” REVISADA. La transició entre els períodes del bronze final a la 1era edat del ferro a la Catalunya Central i àrees veïnes.
La jornada està organitzada pels Serveis Territorials a la Catalunya Central del Departament de Cultura i compta amb la col·laboració del Museu de Solsona i el grup de recerca SAPPO/GRAMPO de la UAB. Pretén ser una actualització del què des de la primera meitat del segle XX s’ha anomenat “cultura de Merlès”: un grup cultural definit per l’originalitat de les seves produccions ceràmiques amb una distribució geogràfica específica i la no coincidència, en principi, amb el registre arqueològic de les grans àrees culturals contemporànies conegudes a Catalunya. Els recents estudis realitzats pel grup de recerca SAPPO/GRAMPO-UAB entorn a aquest possible grup cultural, junt amb aportacions d’estudis en àrees properes, han conduït a una revisió molt important del tema, motiu d’aquesta jornada.
La jornada està programada per a ser realitzada de forma presencial (prenent totes les mesures sanitàries) però la situació actual ens obliga a limitar-ne l’aforament. És per això que per a assistir-hi caldrà inscripció prèvia enviant un correu amb les dades personals (nom, cognoms i telèfon) al correu elctrònic del museu: museu@museusolsona.cat.
Per altra banda informar, també, que l’organització preveu realitzar-la de forma virtual en el supòsit que la situació sanitària no permeti la presencialitat.
Aquí podeu descarregar el programa: Programa jornada
Resums de les comunicacions:
LA CULTURA DE MERLÈS. INTRODUCCIÓ I VISIÓ HISTÒRICA
Molist, M. i Gómez-Bach, A.
Les característiques de les produccions ceràmiques procedents de Sant Pau de Pinós (o Camprodon) a Santa Maria de Merlès (Berguedà) van permetre introduir el concepte de grup Merlès. Aquest identificat per primera vegada per M. Serra Vilaró al 1918, i publicat al 1928 pel Museu Arqueològic Diocesà de Solsona, fou ràpidament acceptat en les propostes explicatives del grups de la primera meitat del primer mil·lenni per autors com S. Vilaseca (1943), P. Bosch Gimpera (1932) o M. Cura i J. Rovira (1976).
La presència d’unes produccions ceràmiques singulars, principalment a nivell decoratiu, van permetre la seva identificació en altres àrees geogràfiques properes a les riera de Merlès, principalment a les comarques actuals del Solsonès a Osona. Tot i això, les dificultats de la seva datació, la presència puntual d’acanalats i la discussió entorn la presència de metall van situar aquest assentament a l’aire lliure en un moment indeterminat entre el Bronze Final i Primera Edat del Ferro. Discussió que perdura en l’actualitat.
SANT PAU DE PINÓS (SANTA MARIA DE MERLÈS). UNA REVISIÓ DEL MATERIAL CERÀMIC.
Blasco Biosca, M. i Gómez-Bach, A.
L’estudi del conjunt ceràmic de Sant Pau de Pinós (Santa Maria de Merlès), recuperat per J. Serra Vilaró el 1918 i dipositat en el Museu de Solsona, ha permès de fer una revisió estilística i formal dels vasos ceràmics atribuïts a un poblat a l’aire lliure situat entre el bronze final i primera edat del ferro a la Catalunya Central.
Les possibilitats de revisar aquesta col·lecció, en el marc d’un treball de màster, han permès analitzar aquest conjunt des d’una nova perspectiva. Cal recordar que es tracta d’un conjunt format per 27 perfils sencers i pràcticament un centenar de fragments decorats. El present treball s’ha centrat en una caracterització d’aquest conjunt a partir del repertori formal i sobretot la diversitat decorativa que va donar lloc a la definició del grup “Merlès” per tal de facilitar la seva identificació i contextualització en altres conjunts i estudis.
EL SERRAT DE LA CIRERA (TORRE D’ORISTÀ): UNA DESCOBERTA RECENT
Alberch, P.; Morley, T.; Blasco, M.; Pera, C.; Esposa, E.; Mariño, D.; Castillo, R.; Pujol, A.; Morera, J.; Trullàs, O.; Ozcoz, P.; Gómez, A.; Molist, M.
La possibilitat de dur a terme una petita intervenció al jaciment del Serrat de la Cirera (Torre d’Oristà, Oristà) ve motivada per la troballa de material ceràmic dispers afí al denominat grup Merlès. Es tracta d’un assentament totalment inèdit que s’emplaça en els denominats poblats a l’aire lliure amb estructures conservades.
Els resultats preliminars extrets de l’excavació de 4 cales, amb resultats positius, posa de manifest l’entitat d’un assentament de Bronze Final i Primera edat del Ferro en funcionament durant un període força curt en el temps i previ al procés d’iberització. Les estructures perimetrals i altres possibles estances identificades han aportat un important conjunt de material ceràmic que permetrà seqüenciar i acotar tant cronològicament com estructuralment aquest tipus de poblats, prou desconeguts fins al moment.
LA CERÀMICA DE MERLÈS AL JACIMENT DE PUIG CIUTAT (ORISTÀ, OSONA)
Pujol, À.
El jaciment arqueològic de Puig Ciutat presenta una ocupació del Bronze Final/Primera Edat del Ferro a finals de la República romana (mitjans s. I aC). Tot i que des dels inicis de la recerca els treballs s’han centrat en la fase romana, s’han recuperat abundants fragments de ceràmica corresponent al conjunt de Merlès, tant en posició secundària dins els nivells més recents com al fons d’un parell de sondejos oberts en profunditat. S’aprofitarà la jornada per presentar a la comunitat científica els materials exhumats classificats seguint les propostes tipològiques més recents.
LES FASES MÉS ANTIGUES DEL JACIMENT DE L’ESQUERDA (OSONA)
Rocafiguera, M. i Ollich, I.
El jaciment de l’Esquerda, situat en un meandre del riu Ter a les Masies de Roda (Osona) és conegut especialment per la seva dilatada cronologia, que abraça des de la fi de la prehistòria fins avançada l’Edat Mitjana. Durant les campanyes de 2012 a 2015, les excavacions realitzades a la casa 4 han permès identificar dos nivells arqueològics pertanyents respectivament, al Bronze Final- Primer ferro i a la primera edat del Ferro. Els materials arqueològics apareguts en aquesta segona fase recorden, especialment per les seves decoracions, la cultura de Merlès.
La identificació d’aquestes fases primerenques del jaciment dins d’una seqüència estratigràfica, han posat en context troballes diverses identificades en altres zones del poblat en contextos menys clars, i fins i tot han permès prefigurar unes primeres hipòtesis sobre l’extensió de l’assentament i la seva naturalesa entorn del segle VII aC.
LA PROBLEMÀTICA DE LA ‘CERÀMICA DE MERLÈS’ A PARTIR DE NOUS CONTEXTOS DEL SOLSONÈS I EL BAGES.
Asensio, D.; Cardona, R.; Morer, J.; Pou, J.; Gil, J.; Cantero, F. J.; Bonvehí, L. (Centre d’Estudis Lacetans)
En els darrers 25 anys el Centre d’estudis Lacetans ha estat desenvolupant un projecte de recerca sobre el poblament protohistòric en el territori de l’antiga Lacetània ibèrica, en el marc del qual ha estat possible documentar nous contextos del bronze final i primera edat del ferro. Són els que han proporcionat unes fosses del jaciment dels Camps dels Moros de La Codina (Pinell, Solsonès) i les fases fundacionals de la vila closa del Castellvell (Olius, Solsonès).
La totalitat del mobiliari ceràmic d’aquests contextos correspon a ceràmiques a mà que presenten uns trets formals o decoratius molts variats, que remeten a allò que ha caracteritzat l’anomenada fàcies ceràmica de Merlès. A aquests cal afegir els materials procedents de nivells ibèrics antics de nuclis com Sant Miquel de Sorba (Montmajor, Berguedà) i el Cogulló (Sallent, Bages), amb unes ceràmiques a mà en les que es constata la perduració de part d’aquests recursos decoratius característics. Sobre aquesta base es proposa una reflexió sobre quina és la significació que cal donar a aquest tipus de ceràmica, que superi el clàssic paradigma historicista que el considera el ‘fòssil director’ d’una ‘cultura arqueològica’.
MERLÈS AL BERGUEDÀ: APORTACIONS DE LA CANAL DELS AVELLANERS A LA TRANSICIÓ ENTRE EL BRONZE FINAL I LA PRIMERA EDAT DEL FERRO.
Societat d’Arqueologia del Berguedà (SAB).
Donat que el jaciment de Sant Pau de Pinós, que dóna nom a la “cultura de Merlès”, es situa al Berguedà, l’anàlisi de les evidències en aquesta àrea geogràfica es molt significativa. Així, es coneixen altres punts a la resta de la comarca que aporten dades importants pel coneixement del món del Bronze Final i Primera Edat del Ferro. Aquestes són les que es presenten en aquesta comunicació.
Destaquen les aportacions de l’anàlisi dels estrats superiors del jaciment de la Canal dels Avellaners (Berga), una ocupació en balma, i del Serrat de l’Oca (Puig-Reig) un assentament a l’aire lliure. La diversitat de materials i la privilegiada situació dels jaciments coneguts permet avançar en el coneixement, tant de la definició de la cultura de Merlès com dels orígens i finalització d’aquest fenomen.
MERLÈS A OSONA: LES TROBALLES ARCAIQUES
Molist, M. i Gómez-Bach, A.
La transició Bronze Final a Primera Edat del Ferro és conegut a la comarca d’Osona per la presència de diverses estratigrafies i troballes puntuals. La identificació de material ceràmic d’aquest moment és ressenyat per alguns autors des dels inicis de les troballes a Can Caseta a Manlleu (Gudiol 1921) o el Turó de les Mentides a Folgueroles (Colla de Gurb 1920). Destaca la ressenya que fa S. Vilaseca al 1938 del conjunt de materials localitzat a la Bauma de les Heures o Ca n’Heures (Perafita) destacant la decoració, formada per acanalats i la seva possible vinculació amb el món Merlès. És però a partir dels anys 50 del segle XX que s’intensifiquen les troballes a Puigcebró (Solé 1958) i sobretot a les excavacions amb metodologia moderna de Can Caseta (Huntingford, Molas 1977, 1979), Rec de la Fíbula –Savassona (Buxó et al. 1982), Collsavenc (1978, Molist 1982), perdurant a l’actualitat amb estratigrafies cada vegada més sòlides i vàlides en assentaments a l’aire lliure com Pla del Castell, l’Esquerda, Turó del Montgròs o Puig Ciutat, entre altres.
En aquesta presentació es farà un repàs a les principals dades materials i estratigràfiques existents per aquests moments amb l’objectiu d’acotar el coneixement dels pagesos i ramaders consolidats i la seva diversitat material en el moment de transició a la primera edat del Ferro.
UNE PERSPECTIVE DIACHRONIQUE DE L’ÉTUDE DES CÉRAMIQUES NON TOURNÉES DE CERDAGNE LORS DU 1er MILLÉNAIRE AVANT NOTRE ÈRE. L’APPROCHE TYPOLOGIQUE ET ÉVOLUTION DES DÉCORS DU MOBILIER DU TOSSAL DE BALTARGA.
Cette étude concerne en une large majorité la vaisselle non tournée (ou modelée) dU 2eme ’âge du Fer au tout début de la République romaine, c’est-à-dire aux récipients à cuire et à servir des aliments solides ou liquides, ainsi qu’à ceux destinés à la conservation de produits alimentaires en petite quantité.
Après les travaux menés cette année, il nous est apparu que les données typologiques et chronologiques actuelles en Cerdagne permettaient de construire, concernant le site de Baltarga, une première classification typologique.
Nous privilégions dans l’inventaire, la détermination morphologique globale, plutôt que les données métrologiques. En effet la méthode de modelage peut différer d’un lieu de façonnage à un autre en ce que concerne la forme globale de la céramique. Toutefois, il perdure une réelle homogénéité des formes et nous pouvons donc regrouper ensemble des récipients ayant en commun un certain nombre de caractéristiques formelles.
Le pot à bouillir demeure l’ustensile le plus utilisé sur de longues périodes-Ibériques et républicaines-, confirmant la prédominance de la préparation traditionnelle des aliments et proposant une réelle identité indigène. Il est important tout de fois de noter la présence de quelques faitouts, souvent d’imitation de rares importations, ce qui permet de déterminer également la pratique de la cuisson à l’étouffée, même si cette dernière sembler demeurer marginale, du fait du nombre peu important de vaisselle concernée mise au jour sur le site. La très large majorité demeurant les urnes. On peut penser que l’influence massaliète pour les périodes ibériques demeure le fait principal de ces pratiques culinaires.
A noter la présence de nombreux décors qui ont fait l’objet d’une étude plus spécifique et qui sera présentée.
La vaisselle de table –coupes/bols-, fait encore appel aux récipients ouverts non tournés. Ce qui demeure en tout point le facteur prépondérant permettant de déterminer la caractéristique de l’occupation indigène du site. Les formes plates de même nature sont ici absentes alors que les assiettes et plats tournés d’importation sont presque uniquement diffusés sur les sites côtiers.
L’urne conserve une importante stabilité au sein d’une évolution morphologique limitée. Récipient culinaire par excellence, l’urne n’a pas de concurrence sérieuse parmi les céramiques tournées importées. Les populations indigènes utilisent quasi uniquement ces pots pour la cuisine et cuisson de bouillies.
Leur lieu de production demeure aujourd’hui très mal reconnu. Les données de terrains sont tout particulièrement fragmentaires, voire inexistantes. Nous ne connaissons aucune structure de four, aucun raté de cuisson en rapport avec cette céramique. Les petites différences de détails morphologiques, la grande variété des pâtes, font penser qu’il existe un grand nombre de lieux de production, et non pas un regroupement des ateliers dans des centres artisanaux.
CÉRAMIQUE À DÉCOR CERDAN ET CULTURE DE MERLÈS
Campmajó, P.; Bousquet, D., Crabol, D.
La question de la céramique à décor cerdan et la comparaison avec la culture de Merlès avec ses décors ressemblants a été débattue et discutée lors du 1 er Colloque International d’archéologie de Puigcerdà en 1974. À cette époque, nous avions déjà fouillé le site de l’Avellanosa à Targasonne (P. Campmajo, J. Guilaine) et entamé les fouilles de Llo (P. Campmajo) qui apportaient les premières mesures 14 C, plaçant d’emblée ces décors, faits principalment d’incisions disposées en arêtes de poisson, autour de la fourchette 767/404 cal BC – datation obtenue en 1970 – et 766/416 cal BC – datation obtenue en 2010, couvrant en gros tout le 1 er Âge de fer et le début du 2 ème . En 2011, le XV° Colloque international ’archéologie de Puigcerda a été consacré à «La transició Bronze final – 1 er edat del Ferro, en els Pirineus i territoris veïns».
L’abondance des articles publiés montre combien la recherche a évolué permettant de tirer de nouvelles conclusions et hypothèses sur cette période. Une tentative de définition plus précise du « décor cerdan » a également été réalisée (D. Bousquet) principalement à partir d’une approche technologique et stylistique des céramiques du site de l’Avellanosa. Différents thèmes et motifs décoratifs sont identifiés ainsi que des façons de faire spécifiques renvoyant à l’intentionnalité des potiers. Cette étude a permis, en outre, une comparaison plus fine entre les décors de « type cerdan » et ceux présents sur les vases de Merlés.
Neuf ans après le colloque de 2011, cette journée d’étude consacrée à la culture de Merlés permettra de débattre à nouveau sur les appellations culture de Merlés, bronze cerdan et céramique à décor cerdan.
DECORACIONS D’ESTIL MERLÈS EN ELS TERRITORIS MERIDIONALS: EL VALLÈS COM A PARADIGMA
López-Cachero, F.J. i Carlús, X.
Una ràpida revisió dels materials ceràmics procedents del Vallès i molt especialment dels jaciments de Bòbila Madurell i Can Roqueta, arrel de la publicació de la darrera revisió dels materials de Sant Pau de Pinós, ha permès documentar algunes possibles decoracions coincidents amb l’esmentat jaciment berguedà. Més enllà del característic substrat de ceràmiques amb acabats pentinats o raspallats, que considerem un tret més aviat genèric, voldríem comentar el cas d’algunes peces amb decoracions de cordons impresos amb un instrument dentat (petxina,…), així com de les decoracions amb motius d’espiga horitzontals i de ziga-zaga verticals. En essència, ens sembla que es tracta d’un mateix imaginari decoratiu que s’expressa amb tècniques o instruments sovint diferents.
LA CULTURA DE MERLÈS VISTA DES DELS PIRINEUS ORIENTALS
Pons, E.
La “cultura de Merlès”, fins els anys 70-80 del s. XX, ha estat entesa com un conjunt ceràmic trobat a Sant Pau de Pinós (Santa Maria de Merlès) per Mn. Serra Vilaró l’any 1918. Aquest conjunt ceràmic està caracteritzat per una decoració feta amb una barreja de tècniques i motius aplicats en una bona part de les superfícies dels vasos, fet que va produir un impacte emblemàtic que tot arqueòleg del moment i d’ara coneix. Actualment s’ha desestimat la denominació de “cultura” pel de “fàscies regional”, pel fet que un conjunt ceràmic, per molt exòtic que sigui, no és suficient per caracteritzar un període, ja que calen contextos i seqüències estratigràfiques i d’altres elements estructurals, socials i econòmics que li siguin propis. Vist des del litoral i prelitoral català aquesta fàscies cultural té moltes similituds a les fàscies que s’ han diferenciat a les dues bandes dels Pirineus orientals, en el període de transició a l’edat del Ferro (s. VIII-VI aC).
