D’entre les principals conclusions de la investigació i, que l’exposició il·lustra, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La “fama de bruixa” s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.

Han aparegut nous testimonis orals de gent d’edat avançada de la plana de Lleida i el Pirineu que posen de relleu una vivència de la bruixeria fins fa poc, concretament fins els anys 50. La investigació ha confirmat que sempre s’identifica la bruixeria en dones de la comunitat a qui es fa responsables de malalties i morts pels seus maleficis.

En la recerca es pot diferenciar clarament dos àmbits: d’una banda el Pirineu (el Pallars, l’Alt Urgell i l’Aran, on la bruixeria és molt més present i semblant a la documentació històrica) i de l’altra, la plana, on costa trobar gent que en recordi res. De fet aquest ha estat bona part del problema dels investigadors a la plana: no trobar gent que en pugui parlar perquè o bé no ho han viscut o no se’n troben testimonis. En canvi a la muntanya, s’ha trobat gent que encara hi creu avui i a més, no tothom en vol parlar per por a que els porti mala sort.

La primera fase de la investigació es va dur a terme a la Noguera, la Segarra, l’Urgell, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran i la segona fase al Segrià, el Solsonès, el Pallars Jussà i l’Alt Urgell. En tots dos casos, es va realitzar a partir d’entrevistes i testimonis orals. A més, també es va incorporar part de la recerca etnogràfica sobre aquest tema feta a Andorra.

La recerca ha estat possible gràcies al suport de l’Institut Ramon Muntaner, l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i diferents museus de la xarxa, que ha permès fer un primer recull de material oral i històric. La producció de l’exposició ha estat possible gràcies al Departament de Cultura, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran). La mostra forma part de les activitats de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural que es commemora enguany. A l’igual que la resta de les exposicions que organitza la Xarxa de Museus, posa en valor les col·leccions que custodien els museus que formen part de la Xarxa. La mostra dona continuïtat a la important tasca que s’està fent des de les institucions museístiques pel que fa a la documentació, conservació, estudi i difusió del patrimoni de les terres de Lleida.

L’exposició combina les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. Així per exemple, s’hi poden escoltar diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona. També es poden trobar objectes que s’han utilitzat per protegir-se’n com ara cremalls i amulets, entre altres. També s’hi mostren documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació.

Durant els anys 2018 i 2019, l’exposició ‘Se’n parlave i n’hi havie’ recorrerà els museus de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. Fins al 7 de maig ha estat a  l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu. De l’11 de maig al 24 de juny serà al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, d’allí anirà al Museu de la Conca Dellà, on hi serà del 5 de juliol a l’12 d’agost. Arribarà al Museu de Cervera el 20 d’agost, on s’hi exposarà fins el 22 d’octubre i acabarà l’any al Museu de la Noguera, on es podrà visitar del 8 de novembre al febrer de 2019 i continuarà a la resta de museus de la Xarxa.